De com es prefabrica mediàticament un estat d'opinió utilitzant les pors i els desitjos de la població. Noticiaris de l'època sobre el conflicte d'Algèria i la independència, i el que aquesta possibilitat representaria per França.

Dolor i mass media a Algèria.

El projecte parteix de la idea de simbolitzar l'explotació material, física i emocional en la qual es va basar la colonització a partir del robatori del port d'Alger per part de les Tropes Colonials Franceses. Tenint en compte l'experiència personal i subjectiva de la ciutat, l'artista i un col·laborador algerià (Ahmed Chaabi) construeixen una doble narració dialògica, un retrat dels sentiments personals i històrics del lloc. Un poema d'amor sobre la dominació i la desconfiança, sobretot el que volem conèixer en profunditat, però que sabem impossible d'entendre íntegrament. Sobre el que la Kasbah va representar ahir i el que és avui. Els seus mites i les seves realitats, i un futur incert que tots compartim sota l'amenaça de la globalització. Més que qualsevol altre districte d'Alger, la Kasbah representa l' "alteritat". Els seus sinuosos carrers són un laberint cap al desconegut on un desitja perdre's i on, al mateix temps, es té por de fer-ho. Un món desconegut, fins i tot per als algerians, on el real juga per a amagar-se. El vídeo qüestiona l'objectivitat de l'investigador en el treball etnogràfic clàssic.

La història d’Algèria des d’abans del 1830 fins al 8 de maig de 1945. A contracorrent de totes les idees preconcebudes, la pel·lícula mostra la realitat d’un país que, abans de la colonització, havia assolit un nivell de desenvolupament comparable al de molts països europeus. També revela les realitats ocultes de la pràctica colonial. Finalitza amb la massacre del 8 de maig de 1945 a Sétif, preludi de la insurrecció del novembre de 1954. Amb la participació de l’escriptor Kateb Yacine. En aquest documental realitzat per a la Ràdio Televisió Algeriana l’any 1985, René Vautier repassa la història colonial, reconstruint la història d’Algèria a través de gravats, dibuixos i pintures del període precolonial, comentats per nombroses entrevistes. La pel·lícula conté molt material d’arxiu i un extracte del film de René Vautier La Folle de Toujane, en què Gilles Servat, mestre, conversa amb els seus alumnes.

En les albors de la lluita per la independència d'Algèria, René Vautier va produir una pel·lícula sobre la conquesta francesa d'Algèria en 1830. Va ser durament criticada pel Ministeri d'Afers exteriors francès, que considerava aquesta predicció d'una rebel·lió algeriana contra l'opressor estranger com un perill per a la seguretat nacional. En resposta a aquesta acusació, en 1957 René Vautier es va passar al "altre bàndol" i va rodar una pel·lícula, càmera en mà, sobre i amb el moviment de resistència algerià. René Vautier volia mostrar el que veia i contrarestar la versió de la propaganda colonial francesa. Per descomptat, els francesos li buscaven pel que es considerava traïció. No obstant això, des d'Alemanya Oriental es van imprimir 800 còpies de la pel·lícula en 17 idiomes i es van distribuir per tot el món (excepte a França, on va haver d'esperar a una projecció en la Sorbona ocupada al maig del 68). Però no tots els independentistes algerians estaven a favor que la seva revolució fos filmada per un francès, sobretot perquè el contacte de René Vautier havia estat assassinat. Atrapat en els meandres de les lluites de poder revolucionàries, i sense que se li expliqués el motiu, el cineasta va ser detingut en una presó per decisió del Govern Provisional de la República Algeriana (GPRA) juntament amb altres algerians mentre l'FLN projectava la pel·lícula... Vint-i-cinc mesos en una presó de Denden, a l'oest de Tunísia. Després de la declaració d'independència, René Vautier fongui el primer Centre Audiovisual Algerià i dirigeix la primera pel·lícula independent d'Algèria: Le peuple en marxi. René Vautier va resultar ferit tres vegades durant el rodatge. Va rebre foc directe de l'exèrcit francès, dirigit deliberadament contra la seva cambra. Un tros de metralla es va allotjar en la (dura) cap del cineasta bretó. Portaria aquest record amb si tota la seva vida, la qual cosa li convertiria probablement en l'únic cineasta amb un tros de càmera al cap.