Alguna cosa va passar a la frontera entre Espanya i el Marroc la tardor del 2005. Alguna cosa que continua ocorrent avui en altres indrets i d'altres maneres. Una frontera europea és creuada amb precàries escales per centenars de migrants subsaharians. Armes, pilotes de goma, mort. Milers de deportacions al desert del Sàhara. Mort. La televisió espanyola emet les imatges d'una guerra accelerada. Cossos sense subjecte. Una mica que vam veure. Tornant als llocs que envolten la frontera on tot va tenir lloc trobem espais buits. Paisatges sense petjades. I el que roman: aquella tanca. Com podem crear una nova representació que defugi la sobresaturació d'imatges del migrant com a víctima? Algú més s'havia plantejat ja la mateixa pregunta. Un grup de refugiats congolesos està bloquejat al Marroc esperant arribar a Europa. Han creat una obra de teatre sobre la seva pròpia experiència migratòria. En la mateixa habitació on cada dia viuen, el teatre emergeix com a acte-representació de cadascun dels passos donats en el camí. Però aquesta no és una obra acabada. No hi ha públic, tampoc escenari. Tan sols una peça que espera ser completada.

Realitzat entre Camerun i Brussel·les, Je ne suis pas moi-même és un documental que explora les contradiccions que viu el món de les antiguitats africanes. D'on provenen les màscares d'art africà? Quin camí han seguit fins arribar a les vitrines de les galeries i col·leccions més importants d'Europa? Qui determina el valor econòmic i estètic d'aquestes peces en el context postcolonial' Hi ha un mercat d'art ètnic a Europa necessitat de nous objectes. També hi ha una Àfrica necessitada de recursos econòmics, disposada a vendre el seu llegat cultural i a falsificar-lo si fa falta.

Al bosc de Benyounes, la foret com li deien els seus habitants, va ser la última etapa d´un llarg viatge per milers de personas provinents del Africa subsahariana. Molt a prop de la tanca que separa Ceuta del Marroc s´establien durant un temps variable, abans de franquejar l´últim obstacle en el seu camí cap a Europa, cercant una vida millor. De vegades fugint de guerres, de persecucions polítiques, de la fam o d´una precaria situació económica. I moltes vegades de tot plegat. Durant anys, els migrants pasaven per aquest bosc i després d´unas setmanes o messos aconseguien arribar a Ceuta. A finals del 2004, la Unió Europea comença a posar-se d´acord amb el Marroc en lo relatiu a la subcontractació del control de la frontera hispano marroquí. Els habitants de , la foret començen a sentIr de seguida els efectes d´aquest acord: augmenten les devolucions il.legals i els maltractaments per part de la guardia civil, s´instal.len controls policials als voltants de la foret, s´els impideix l´accés al aigua potable, atacs militars al campament en els que es realitzen detencions masives i violacions com a arma de guerra. La frontera està tancada. Violacions sistemàticas dels drets humans finançiades amb els impostos dels ciutadans de la democràtica Unió Europea. Els migrants s´autorganitzen en espais com aquests i construeixen espais i reds de suport en territori marroquí, enfrontant-se i resistint de aquesta manera a les polítiques europeas. Al bosc de Benyounes s´organitzen en torn a les sevas comunitats d´origen. En Febrer de 2005 decideixen entre totes les comunitats gravar aquest video per visibilitzar la seva situació, en el que denuncien la violació sistemàtica dels seus drets humans, l´absolut abandonament que pateixen per part de ongs, asociacions e institucions defensoras dels drets humans i en el que reclamen la seva condició de ciutadans i exigeixen els seus drets com a éssers humans.

Documental que reflecteix com es viu des del Senegal el fenomen migratori cap a Espanya. Diferents protagonistes expliquen la història de familiars dels que han emigrat i donen el seu punt de vista des del Senegal.

Maa Tere Manalen és el resultat dels dos viatges de Tere Recaren a Mali. Tot va començar el dia que l'artista descobreix que a Mali el seu nom significa alguna cosa així com "destí". Així que Recarens parteix cap a Àfrica per explorar tots els possibles significats del seu nom per els Bambara, el grup ètnic més nombrós del país. Maa Tere Manalen (algú amb un Tere encès) va prendre forma durant la seva segona visita. Després del seu viatge a Estònia, on havia descobert que "Tere" significava "bon dia", s'embarca en una exploració similar evitant el clàssic viatge turístic. Fidel als seus costums, promou un altre tipus d'intercanvis i experiències; així, a Mali treballa a una fàbrica tèxtil on dissenya i produeix la seva pròpia tela amb estampats de dibuixos i frases relacionades amb el seu nom. Una vegada fet això, la talla i la canvia per fotos de totes les persones que l'han ajudat d'alguna manera, filmant tot el procés. L'obra crida l'atenció sobre el regal en si mateix, i la disponibilitat constant de l'artista. Recarens "construeix" una habitació, que funciona com a espai en el qual exposar la seva obra: l'omple de teles trobades o intercanviades, els motius de les quals fan referència a moments públics o privats, en els quals parlar de famílies diverses. Un espai situat entre l'estètic i el funcional, en el qual Recarens exhibeix les seves pròpies imatges.