El 1994, la directora d'aquesta pel·lícula va fer 20 anys. Fou l'any del genocidi a Ruanda i l'any en què va perdre el seu pare. El 1962, la mare de la directora va fer 20 anys. Aquell mateix any el país va aconseguir la independència oficialment i la directora va perdre el seu avi. Homeland és un passeig per Ruanda en companyia de personatges de dues generacions diferents. Un viatge al passat per aconseguir conciliar les històries íntimes amb la història de Ruanda, els punts de vista subjectius amb els arxius inèdits. Una profunda investigació sobre els orígens de la violència i el destí.
Jacqueline KalimundaAfrica
62 Descripció arxivística resultats per al Africa
Quan el realitzador va visitar la seva mare a Sud-àfrica el 2008, va poder comprovar el pessimisme de la comunitat blanca rural on viu, sobre el futur i especialment sobre el fet de tenir un govern africà. Llavors van començar els primers talls de llum al país, “una metàfora perfecta d'ells endinsant-se en la foscor africana”.
Mark AitkenDurant dècades, la icona nigeriana Fela Kuti va revolucionar l'afrobeat, una barreja única de funk energètic i música tradicional africana que transmetia el seu missatge d'alliberament i dignitat enfront de la corrupció. Després de la mort de Fela el 1997, el seu fill Femi Kuti el va succeir en el tron de l'afrobeat i l'any 2000 va obrir el New Africa Shrine a Lagos. Centre comunitari durant el dia i local de concerts extàtics per les nits, el Shrine és la llar de Femi... Femi entona "Can't Buy Me", mentre els metalls impulsen la música, els ballarins es mouen i el públic troba en aquesta joiosa celebració una via d'escapament a la turbulenta situació del país.
Raphaël FrydmanTotes les formes contemporànies de música negra (des del funk a l'electrònica) li deuen alguna cosa al ritme irresistible creat per Fela, l'afrobeat. Durant gairebé tota la seva carrera va lluitar contra la corrupció política al seu país, Nigèria, i va ser molt volgut pel seu poble, que l'anomenava afectuosament el seu “President negre”. En el cim de la seva popularitat en una caòtica Nigèria, Fela va voler presentar-se a president. L'exèrcit va respondre atacant i destruint la seva comunitat, violant a les seves dones i llençant la seva mare per la finestra. Fela transmet a la càmera els seus pensaments sobre política, panafricanisme, música i religió. El documental inclou versions inèdites d'ITT, Army Arrangement, Power Show i Authority Stealing.
Stéphane Tchal-GadjieffEn 2012, amb motiu del cinquantenari de la independència d'Algèria i de la reestrena als cinemes de la versió restaurada de la pel·lícula "Avoir 20 ans dans els Aurès", René Vautier repassa la seva trajectòria com a cineasta implicat en les lluites anticolonials.
Moïra Chappedelaine-VautierThe Motherland és un impactant documental sobre l'Àfrica que barreja història, cultura, política i temes d'actualitat. Fa un recorregut per l'Àfrica per reescriure la història d'un continent en constant canvi, des de la glòria i majestuositat del passat africà fins al seu complex present. The Motherland preveu un futur panafricà positiu.
Owen Alik ShahadahSovint es parla del colonialisme i l'eurocentrisme com un temps feliçment superat, però la realitat actual, sota el fenomen de la globalització, sembla indicar tot el contrari. Ocupació i destrucció d'altres móns i cultures, explotació sistemàtica del seus recursos; però també agressions a escala local, violència immobiliària, turisme colonial, migracions...
Autonomia i no zones: altres formes d'entendre i crear realitats interiors comunitàries. Formes autònomes de viure i pensar, zones sense límits, no zones.
El Documental Du Congo au Zaïre permet conèixer millor els problemes actuals d'aquest país amb una història tan controvertida. Escenes de la vida colonial, les darreres imatges del dirigent Patrice Lumumba, i les cerimònies de la proclamació de la independència del país.
Olivier MoserAlguna cosa va passar a la frontera entre Espanya i el Marroc la tardor del 2005. Alguna cosa que continua ocorrent avui en altres indrets i d'altres maneres. Una frontera europea és creuada amb precàries escales per centenars de migrants subsaharians. Armes, pilotes de goma, mort. Milers de deportacions al desert del Sàhara. Mort. La televisió espanyola emet les imatges d'una guerra accelerada. Cossos sense subjecte. Una mica que vam veure. Tornant als llocs que envolten la frontera on tot va tenir lloc trobem espais buits. Paisatges sense petjades. I el que roman: aquella tanca. Com podem crear una nova representació que defugi la sobresaturació d'imatges del migrant com a víctima? Algú més s'havia plantejat ja la mateixa pregunta. Un grup de refugiats congolesos està bloquejat al Marroc esperant arribar a Europa. Han creat una obra de teatre sobre la seva pròpia experiència migratòria. En la mateixa habitació on cada dia viuen, el teatre emergeix com a acte-representació de cadascun dels passos donats en el camí. Però aquesta no és una obra acabada. No hi ha públic, tampoc escenari. Tan sols una peça que espera ser completada.
Des de fa anys , Barcelona implementa un model de ciutat que arracona aquells que no entren en el paradigma triomfalista del modern, el europeu i la prosperitat . El màxim exponent d'aquest discurs és el barri del 22 @ . Una zona de la ciutat construïda sobre l'antic barri industrial del Poblenou , situat al marge nord de la ciutat . És en aquest espai on es troba la Nau . Aquesta és la llar d'unes 300 persones aproximadament, de diferents edats i nacionalitats. A la Nau hi viuen immigrants majoritàriament africans, amb o sense papers, però també alguns immigrants romanesos, sud-americans, i també espanyols. Molts d'ells amb una història comuna: fins fa uns pocs anys o mesos tenien casa i treball. El treball es va acabar i van haver de marxar dels seus pisos. Es queden a la Nau, encara que a molts no els agradi el lloc, perquè s'hi està millor que al carrer. Hi ha més seguretat, possibilitats de sobreviure, de recollir la ferralla que després venen a majoristes del reciclatge del metall. També cert sentiment de comunitat. A la Nau s'han creat tres bars que proveeixen a preus raonables, de menjar a la comunitat i algun reconfortant cafè o cervesa al final de la jornada. Hi ha també alguns magatzems que acumulen la ferralla per vendre, que representa pràcticament l'únic suport per a la majoria dels habitants del lloc i que vertebra en gran mesura la vida de la Nau. A tota aquesta lluita per seguir respirant, sense permís, se li va afegir al juliol de 2012 la lluita per poder romandre en el que des de fa dos anys ja és casa seva. A causa de la denúncia de la família Iglesias Baciana, propietària dels terrenys i d'una empresa immobiliària, es va decretar un desallotjament policial previst per al 16 de Juliol del mateix any. Es va donar, a més, la paradoxa que la família de propietaris que es va negar a negociar, posseïa també una fundació per a l'ajuda a dones joves que visquessin en la pobresa en diferents parts del món, entre elles Àfrica.
Groundpress