Le Cercle des Noyés és el nom donat als presoners polítics negres de Mauritània, empresonats des de 1987 a l'antic Fort Colonial de la ciutat de Oualata. El documental ens descobreix el delicat procés de treball mental dut a terme per un dels antics presoners, que recorda la seva història i la dels seus companys. Com un eco, els llocs del seu confinament se succeeixen un rere l'altre en la seva nuesa, despullats de qualsevol rastre d'aquell passat.

A principis dels anys 60, a Salisbury (actual Harare), a Rhodèsia del Sud (actual Zimbàbue), el govern de Ian Smith va penjar a tres revolucionaris negres que havien estat indultats per la reina d'Anglaterra. René Vautier, juntament amb el ZAPU (Partit Africà de Zimbàbue per la Unitat), va denunciar l'assassinat. Expulsat per la policia de Rhodèsia (que havia rebut informació dels serveis secrets francesos), el cineasta se'n va anar a Algèria per a rodar una pel·lícula en forma d'al·legat contra el salvatgisme colonial. La pel·lícula va ser inicialment prohibida a França, però va ser autoritzada en 1970, sembla que a Anglaterra mai es va autoritzar. Un poema escrit per René Vautier (sota el pseudònim algerià de Férid Dendeni), llegit pel futur cineasta senegalès Djibril Diop Mambéty, quadres del pintor sud-africà Gerard Sekoto, una banda sonora donada per membres dels Panteres Negres exiliats a Alger (una marxa fúnebre lenta composta per a acompanyar el funeral d'un negre assassinat durant la lluita pels drets civils als Estats Units), màscares i estatuetes de l'art negre. Impedit de realitzar la seva habitual pel·lícula d'acció directa, Vautier va improvisar un magnífic poema fílmic.

Un treballador algerià a l’atur surt de París fent autostop. Aviat arriba a Bretanya i, seduït per la bellesa de les argelagues silvestres, acaba establint-se com a venedor d’argelagues. Però, per problemes d’aparcament del seu petit carro, s’enfronta a un policia que reacciona amb violència i bolca el carro, fent caure les flors. La intervenció d’unes treballadores de fàbrica, i la solidaritat afectuosa que li mostren, el salvarà de la desesperació. Faula poètica i humorística en què un immigrant algerià recorre Bretanya a la recerca de feina. Troba un carro i comença a vendre argelagues en un petit poble. Quan un policia li bolca el carro amb violència, les flors queden escampades per terra. A la sortida de la fàbrica, les obreres, en senyal de solidaritat, les recullen una a una i li les compren. La pel·lícula va obtenir el Premi al Film Antiracista atorgat per l’Amicale d’Associacions de Treballadors Immigrants a Europa l’any 1970.

En l'època de la independència de Tunísia, els propietaris de grans vaixells van decidir vendre'ls, per la qual cosa molts petits pescadors es van quedar aviat sense treball. Les seves esposes van decidir reunir els seus anells d'or per a vendre'ls i tornar a comprar vaixells.

Els presidents dels països d'Àfrica són titelles d'Europa. No estimen el seu poble i el seu país: si no, el primer que farien és fer valer la seva sobirania. Hem nascut en uns països on la pròpia cultura es posa en segon pla. Tenen poder per construir el propi país, però no tenen voluntat. A aquells que la tenen els assassinen.

Una conversa amb Mahu (Mactar Thiam Faal) a la microTrobada de Ru'a [visions] al CCCBA. 17.05.2013  "Conèixer amb els meus propis ulls occident ... Malgrat la globalització mai veiem imatges de l'home blanc treballant ... Veiem que té pressa ¿però qui neteja els seus carrers? ... El meu avi em deia que l'home blanc ens enganya, ens diu que som pobres , però no ho som!, el que passa és que només coneix un nivell de riquesa, el més bàsic, el més efímer i material ... Per ell tot el que no és visible és bogeria o superstició ..." Mahu.